Dimecres, 5 de setembre de 2007

Waking up Barcelona

Quan em llevo, els primers raigs de sol vesteixen els terrats muts. La ciutat, però, ja porta estona mandrejant. És com la terra acabada d'adobar –penso-, que espera, soferta, que les primeres ànimes matineres la facin bategar.

Baixo de pressa i creuo el carrer. Avui he decidit que agafaré el bicing. A més, hi ha una parada de bicis a només un carrer de casa, cosa que m'engresca encara més. Quan hi arribo, però, ja no queda cap bici. Cap ni una. I no són ni tres quarts de nou del matí!! Com no posin més bicis a llocs i hores punta, el bicing morirà d'èxit!

Mentre espero que arribi el metro, em pregunto: per què a primera hora sempre va ple i sovint s'espatlla? Però si gairebé tots els combois són nous! Però si l'estació està farcida de pantalles i teles d'última generació!

Recordo que fa algun temps vaig estar-me una setmana a Moscou. El metro de Moscou és molt antic i molt gran. Stalin hi va invertir molts diners perquè confiava poder-hi refugiar tots els moscovites en cas d'atac nuclear. Les parades semblen petits teatres, amb imatges de Lenin i un jove Stalin, i sostres molt i molt alts. Malgrat tot, els combois són vells i austers, i a les estacions no hi ha pantalles, ni televisió, i amb prou feines hi ha algun bàner publicitari. Però és que no en calen, de distraccions, perquè CADA MINUT passa un tren. Si posessin una tele, ningú no tindria el temps de mirar-se-la.

Quan surto de la feina només són les tres. He quedat amb una amiga a la plaça Catalunya per agafar el 17 que ens durà fins la platja de Sant Sebastià. Vaig llegir fa algun temps que les rajoles de la plaça estan força esguerrades. No és broma. Entre això i els coloms, la plaça sembla una bella glòria del passat, mig oblidada si no fos perquè inevitablement és un lloc de trànsit freqüent. Sort en té que els serveis de neteja de l'Ajuntament la mantenen neta i polida!

De la platja, no es pot dir el mateix. Els benintencionats Superherois de la creativa campanya municipal destinada a dissuadir la gent d'embrutar la platja no són un exemple pels banyistes. Sobretot pels que no parlen català o castellà, que se'ls miren amb una barreja de curiositat i indiferència. La platja està plena de campions de la brutícia, li dic a la meva amiga. N'hi ha que fins i tot aprofiten per retallar-se les ungles. Segurament alguns entendrien millor les campanyes sensibilitzadores si, al costat de la foto d'un banyista incívic, hi pengessin la d'un animal d'aglà potinejant al fang. Tot i que probablement l'única manera que tothom acabi pagant el que embruta és introduint ecotaxes o amenaçant amb multes, em respon la meva amiga. La gent funcionem així...

Mentre tornem cap a casa amb el bus, la meva amiga em recorda que aquest vespre hem de recollir el seu xicot a l'aeroport i jo l'adverteixo que fa temps que havíem decidit d'anar a veure aquella peli del Wim Wenders a les Gandules del CCCB. Ho podrem fer tot, m'assegura convençuda. Això espero, penso. També penso que m'encanta saber que la meva ciutat es preocupa pel meu oci també durant l'estiu. A l'estiu, el centre s'omple de caps daurats i gorres amb visera, el Zurich és la més gran cruïlla del bullici i tot plegat em fa pensar que les Rambles ja mai més no tornaran a ser nostres!

A la nit, com ja m'imaginava, no podem anar a les Gandules. Al noi de la meva amiga li ve més de gust fer alguna altra cosa: “Let's go to the center and have a beer all together”, em diu. “Ok”, li dic jo poc entusiasta mentre provo de connectar-me a internet i trobar alternatives... Entro a bcn.es i, com de costum, trobo un parell de llocs que fan música en directe, “in the center”. Tenen molt bona pinta, i penso que la ciutat virtual que trobo a la web de Barcelona és tal i com m'agradaria que acabés sent la bcn real: accessible, diversa, intensa, divertida, amable, genuïna...Com sempre, les noves tecnologies són veloces i van per endavant!

“What a wonderful play in that place” em diu més tard el noi de la meva amiga quan pugem al Nit bus. “Yes, the city brought us a beautiful day ”, penso jo mentre observo com una guàrdia urbana s'ajup i parla amb un home menut que jeu en un banc i s'acomoda per passar-hi la nit.

Diumenge, 2 de setembre de 2007

La música dels oblidats

Avui El País Semanal publica un reportatge molt bonic sobre un sistema d'orquestres infantils i juvenils integrat per 270.000 nens dels barris més pobres i oblidats de Venezuela. Us passo el link.

És un projecte que encetà fa 32 anys José Antonio Abreu, economista, polític i director d'orquestra veneçolà, i que en l'actualitat compta amb la col·laboració dels millors directors d'orquestra del món.

El reportatge del país està farcit d'experiències de superació personal. Nens pobres, ex-presidiaris, fins i tot nens i joves sords i discapacitats de tot tipus tenen accés a aquest sistema que com el propi creador adverteix no és un programa musical sinó un programa social. A la orquestra els nens aprenen a treballar en equip, a comprometre's i esforçar-se per escapar de la misèria i la delinqüència. Admirable...