Un amic m'ha parlat darrerament d'un instrument per mesurar el poder negociador que tenen les diferents forces amb representació parlamentària al Congrés dels Diputats. Es diu “índex de Shapley ” i mostra quins partits són més decisius a l'hora de formar coalicions parlamentàries.

L'índex de Shapley s'extreu de combinar totes les opcions de coalició possibles, i ens diu exactament quin poder de decisió té cada partit polític en funció de la seva capacitat per formar coalicions amb majoria absoluta.

L'índex adqueix sempre valors entre 0 i 1. Així, quan alguna força política té majoria absoluta, el seu índex pren el valor 1, mentre que la resta de partits polítics, en no tenir capacitat per formar una majoria que pugui competir amb la força amb més escons o que pugui donar-li la victòria, prenen el valor 0.

Els resultats de les principals forces polítiques per a la passada legislatura i la propera són els següents:

	2008	2004
PSOE	.5377	.4849
PP	.1179	.1357
CIU	.1179	.1052
PNV	.1040	.0639
ERC	.0345	.0770
IU	.0214	.0460
BNG	.0214	.0210
CC	.0214	.0341
NaBai	.0119	.0107
UPyD	.0119

A tenor de les dades, doncs, al llarg de la propera legislatura, el Partit Popular i Convergència i Unió plegats necessitarien unir-se amb gairebé tots els partits restants per sumar una majoria alternativa al PSOE.

Tenint en compte que, a banda del PSOE i el PP, un gruix important de les restants forces que han aconseguit representació parlamentària són de caire nacionalista, el Partit Popular ho té difícil per articular majories alternatives. Haurà de rebaixar la tensió i evitar caure en les inèrcies de la passada legislatura, marcada per la crispació i el discurs antinacionalista.

És curiós constatar també com PP i CiU, amb una diferència d'escons abismal (153 i 11 respectivament) tenen el mateix índex de Shapley. Això es deu a que la distància que separa el PSOE de la majoria absoluta és menor que el nombre d'escons de CiU.

El descens d'IU i especialment d'ERC, finalment, fa també augmentar el poder de negociació del PNV.

Podeu calcular la capacitat de formar coalicions de totes les forces polítiques en qualsevol període a aquesta pàgina:

Tal i com assenyalava el periodista Carles Castro el passat dissabte a la Vanguardia, els dos grans partits d'àmbit estatal –PP i PSOE- han acceptat sense reserves els ajustats resultats que preveu la darrera enquesta del CIS per a les eleccions generals.

El PSOE, perquè la competitivitat pot fer sortir de l'abstenció molts potencials votants de l'esquerra. El PP, perquè insufla una dosi d'autoestima als seus votants, que necessiten percebre que estan “con la nueva mayoría” (tal i com resava l'eslògan del PP de l'any 96).

En un context tan incert, doncs, els resultats d'aquestes eleccions, potser més que mai, els decidirà la participació. L'abstenció serà decisiva precisament perquè no hi ha una raó més o menys unívoca per sortir a votar contra el govern.

L'Executiu de Zapatero no ha estat tocat per cap cataclisme: no és un aparell inoperant de faccions que no s'entenen, ni ha estat relacionat amb casos de corrupció, ni ha dut el país a una guerra rebutjada pels seus ciutadans.

El resultat el decidirà un cara a cara, diuen alguns. No obstant, no és d'estranyar que el PP hagi posat traves a la celebració d'un debat a dos. D'entrada, ZP té les de guanyar. I juga amb avantatge per dues raons, essencialment.

La primera: és més ben valorat que Rajoy, segons totes les enquestes. Per tant, si les eleccions es disputen en el terreny del lideratge, i a pesar de l'aparença de frivolitat que arrossega Zapatero, guanya el líder del PSOE.

La segona: la radicalitat de l'actitud i de les propostes que el PP ha anat llançant durant aquesta legislatura (la darrera, l'examen de cultura espanyola que suposa el seu contracte per immigrants). Com encararia Rajoy el debat sobre les cèl·lules mare, els drets de les dones, els nous models de família o fins i tot les seves incongruències i deliris estatutaris en un cara a cara? Zapatero té ara prou munició per posar al líder popular en més d'un compromís.

I és que el PP de Rajoy no només ha atacat el govern en temes conjunturals, sinó que ha abraçat allò que Aznar va evitar a la dècada dels 90: el radicalisme ideològic. Ni neoliberalisme ferotge ni fonamentalisme catòlic: Aznar va escoltar la opinió pública. Rajoy, no. El nou presidenciable no ha sabut o no ha volgut veure que la major part dels espanyols no estan a favor de restringir drets civils –avortament, discriminació positiva, matrimonis homosexuals...-, ni del model immigratori assimilacionista, ni d'actituds servils davant els autoritarismes propis de superpotències com els EE.UU. o de superherois com Sarkozy.

Rajoy ha desafiat en molts aspectes la opinió pública, i no ha escoltat la remor popular. Només en matèria fiscal s'emmiralla en allò que vol la majoria. I els programes d'un i altre partit, tot i que amb matisos, convergeixen en la reducció d'impostos.

Per tant, ni el líder ni els valors del Partit Popular, encara que circumscrits en un marc de referència més clar que el dels socialistes, connecten amb la major part de la ciutadania.

I pel que fa a la gestió dels problemes conjunturals, la valoració dels ciutadans, a tenor de la darrera enquesta de Noxa per a la Vanguardia, afavoreix també al PSOE: la majoria dels enquestats pensen que els socialistes poden gestionar millor que el PP els problemes de l'habitatge, l'atur i també el terrorisme (tres de les principals preocupacions dels espanyols). Només en la gestió de la inflació o d'una crisi econòmica ocasional el PP treu avantatge al PSOE. I haurem de veure el debat entre el veterà Solbes i l'empresari Pizarro per acabar de perfilar aquesta percepció.

“Las ideas claras” és un gran eslògan. Però s'ha de saber gestionar, i, de moment, a Rajoy se'l veu incòmode en tots els papers. L'última enquesta de Metroscopia pel País ofereix una dada interessant al respecte. A la pregunta: “Qui porta la iniciativa en aquesta precampanya electoral?” El 47% dels enquestats responen que el PSOE, mentre que només un 20% afirmen que la duu el PP.

Paral·lelament, Mariano Rajoy demana més independència de la Justícia quan fa uns quants mesos defensava a ultrança la imparcialitat dels magistrats conservadors. El líder del PP també acusa Zapatero de radical i de dividir la ciutadania, quan el seu partit ha abanderat l'estratègia de la crispació.

Potser, darrerament, des del PP han volgut fer seva la màxima que Pedro J. Ramírez va exposar a Zapatero: “ganará aquél que sea capaz de parecerse más al otro”. Però possiblement ara ja sigui massa tard. Després d'una estratègia dirigida als seus electors més fidels i radicals, un viatge tan abrupte i artificiós a la centralitat i a la moderació pot portar Rajoy a una crisi de credibilitat. I la manca de credibilitat és la principal enemiga d'un "challenger”.

Hace algunas décadas, el politólogo Ronald Inglehart demostró que había hallado un nuevo sistema de valores en las sociedades contemporáneas avanzadas llamado “posmaterialismo”. Así, frente a aquellos ciudadanos, herederos de la II Guerra Mundial, que aún compartían valores materialistas, una nueva generación de individuos, que sólo habían conocido la seguridad económica que ofrece vivir bajo el Estado del Bienestar, suscribian unos nuevos valores, los posmaterialistas. El dinero, la familia o el trabajo duro formaban ya parte del pasado. El nuevo sistema de valores que abrazaba esta generación de ciudadanos, generalmente jóvenes, estudiados y con niveles de renta considerables, tenía como referentes a la libertad de expresión, la autorrealización, la tolerancia, el pacifismo o la protección del medio ambiente.

Estos nuevos valores, según Inglehart, dejaban a un lado la “vieja” dicotomía izquierda-derecha. La confianza en el ser humano o la participación política no son patrimonio de ninguno de esos dos polos. Y de hecho, el ecologismo, en la misma línea, es la razón de ser de partidos que en Suecia o Gran Bretaña, por ejemplo, se sustentan en electorados de derechas.

A pesar de esta nueva ola de valores, no obstante, algunos políticos parece que siguen observando la realidad con los ojos del pasado. Aunque lo cierto es que a muchos les funciona. Sarkozy, por ejemplo, ha optado por abanderar viejos clásicos como el orden, la autoridad o el trabajo duro. Quizás porque intuye que los ciudadanos no acaban de hacerse suyos algunos de esos nuevos valores posmodernos.

En este sentido, muchos individuos probablemente prefieran cobijarse bajo la seguridad que les proporcionan los valores añejos, antes que sumirse en las incertidumbres del posmaterialismo. La autorrealización es un término mucho más difuso y difícil de alcanzar que el trabajo duro, por ejemplo.

No obstante, lo cierto es que los partidos españoles están tratando de integrar algunos de esos valores que tanto se asocian con la modernidad. Zapatero lo ha demostrado impulsando leyes como la de la igualdad o la de los matrimonios homosexuales. También apostando por la secularización y retirando las asignaciones estatales y privilegios fiscales a la Iglesia. Y no sabemos si Inglehart estaría de acuerdo en catalogar una bajada de impuestos como un homenaje a la libertad individual, pero, en cualquier caso, la erradicación del impuesto sobre el patrimonio es muy coherente con ese valor de índole posmaterialista.

Al mismo tiempo, también un sector del Partido Popular ha cruzado la línea del materialismo. Muchos “liberales” del PP probablemente podrían envolverse también en la bandera de la libertad individual o la confianza en el ser humano. Habrá que ver, no obstante, si las nuevas generaciones se deshacen de las hipotecas ideológicas de su partido y abren los ojos no sólo al liberalismo económico, sino también al liberalismo civil. Seguramente, no obstante, solamente unos pocos acaben aceptando la emancipación de todos los grupos sociales sin excepción y opten por zambullirse en el maremágnum de estos nuevos valores, los posmaterialistas, que nos llegan del futuro.

Del català emprenyat, a la cultura de l'esforç. De la Catalunya victimista i contemplativa, a la Catalunya optimista i oberta al món. De la nació nostàlgica, noucentista, a la nació que treballa pel futur, renascuda.

Aquests són els conceptes que filen el nou discurs que els socialistes proven de fer-se seu des de les darreres eleccions autonòmiques. Un discurs que evoca, en molts aspectes, la Catalunya de la Renaixença. Aquella que va dur a terme una ràpida industrialització i va saber aprofitar el comerç amb els mercats espanyols. Que estava farcida de grans artistes i literats, molts d'ells fills d'una incipient burgesia que s'emmirallava en el progrés europeu.

Durant la Renaixença, per tant, l'auge de la llengua i la cultura catalanes arribà de la mà del progrés econòmic i d'una embrionària redistribució de la riquesa. El progrés social parlava llavors en català. I segueix parlant-hi.

L'aportació que els socialistes poden fer en aquesta direcció és, en conseqüència, clara: Només un partit d'esquerres pot garantir la igualtat d'oportunitats i la promoció personal. I només un partit amb arrels catalanistes és conscient que el català és una eina importantíssima d'integració social.

Els discursos que Montilla, Iceta i Joan Ferran feren en el darrer debat de política general ens recorden que per què Catalunya progressi econòmicament i culturalment, cal ajudar la gent a recuperar l'optimisme i la iniciativa, i també treballar pel seu benestar i per la cohesió social, oferint a tothom serveis de qualitat. Potser són mots i conceptes ja utilitzats, però es troben reciclats en un relat molt ben vertebrat.

Un personatge molt en boga en aquest nou segle XXI és la figura de l'emprenedor. Precísament, el fil conductor d'aquest renovat discurs socialista identifica el President Montilla i el projecte del seu partit amb algunes qualitats d'aquest nou heroi dels nostres temps. Un subjecte que gairebé tots imaginem tenaç, treballador, i que, amb resolució i il·lusió, aconsegueix tot el que es proposa. Un individu que, amb el seu projecte personal, contribueix al creixement de l'economia i al benestar de la nostra societat.

Aquest discurs serà efectiu si els socialistes aconsegueixen que els ciutadans s'identifiquin i assocïin el govern amb la visió del món que destil·la, i a la llarga serà ben acollit si es detecten avenços notables en la prestació dels serveis públics. La gent associa credibilitat i innovació a aquells discursos que venen acompanyats de l'execució de mesures concretes. Naturalment, gestionar correctament les inversions que el govern té a les seves mans per solucionar el dèficit d'infrastructures serà un primer pas indispensable.

La calma que destil·la el govern del President Montilla frega l'immobilisme. Segurament, molts ciutadans hauran agraït una mica de sosec després de la tempesta del primer tripartit, però ja han passat sis mesos de govern i cal comunicar els fets amb paraules, i amb imatges.

La política comunicativa del govern ha d'estar a l'alçada del que proclamava la campanya que feren els socialistes a les autonòmiques de 2006. Una campanya que tingué com a eix principal la vertebració d'una política social forta per atendre les necessitats reals de la ciutadania. Ara, cal donar més publicitat a totes aquelles mesures que contribueixin a consolidar aquesta orientació.

No cal inaugurar obres públiques. Però l'executiu ha de donar un cop d'efecte per evitar el que revelen últimament les enquestes: que els ciutadans no saben què fa l'executiu i que no consideren que tingui com a prioritat la política social. Arribats a aquest punt, és necessària una major implicació de la presidència en alguns temes clau per tal de consolidar la identificació d'aquest govern amb el "catalanisme social".

Vegem-ne algun exemple; l'educació primària i secundària és un tema que preocupa de forma creixent a molts ciutadans. S'està extenent la sensació que els mestres estan desbordats, que pateixen contínuament desautoritzacions per part dels alumnes i que cobren sous irrisoris en relació a l'enorme contribució que fan al progrés de la nostra societat.

En aquest context, el conseller Maragall va anunciar una convocatòria de 6856 places de mestre de primària i secundària i també la creació d'aulari d'acollida per a immigrants a 1153 centres docents per al curs 2007-2008. La primera de les dues mesures marca un punt d'inflexió molt significatiu respecte el govern Pujol, que mai havia obert una convocatòria tan important com aquesta. L'aulari d'acollida, d'altra banda, permetrà que els immigrants puguin aprendre català i s'acabin adaptant al nivell de la resta d'alumnes.

Però aquestes mesures no han rebut el suport mediàtic necessari. Segurament, si el President Montilla incideix més en l'avenç extraordinari que suposa la convocatòria de professorat i visita alguna aula d'acollida explicant als alumnes la seva experiència amb el català, els ciutadans podran assabentar-se més fàcilment de tot allò que significa gaudir d'un govern catalanista i d'esquerres.

El President Montilla potser s'hi ha posat tard, amb això del català. Però és conscient que si vol fer bé la seva feina, n'ha d'aprendre. I el mateix els passa els nens i joves immigrats: els serà infinitament més fàcil estudiar i trobar un bon lloc de treball a Catalunya si aprenen a parlar i escriure el català.

Els ciutadans han de percebre el gir social i d'esquerres que ha suposat l'entesa. Però algú els ha d'ajudar a veure-ho, i aquí és on entra en joc la imaginació i creativitat de tots aquells que treballen al servei de la comunicació del govern.

En aquest sentit, el darrer nomenament d'una nova portaveu de l'executiu amb un perfil periodístic pot esdevenir una oportunitat en aquesta direcció.

La promesa de 2500 euros por cada nuevo hijo nacido o adoptado que formuló ayer el Presidente del Gobierno ha conseguido copar las portadas de los principales periódicos.

La propuesta ha conseguido desbancar y crear un contraste muy positivo frente al principal titular que destiló el discurso de Rajoy: publicar todas las actas de la negociación con ETA. Esta última exigencia, además de no tener ningún precedente en nuestra democracia, no influye en absoluto en el bienestar de los ciudadanos. Es absurda i sólo es el estribillo de los mismos ladridos y lamentos con los que nos castiga el Partido Popular continuamente.

Frente a un gobierno propositivo, que ha sido capaz de lanzar una medida muy mediática y beneficiosa para todo el mundo, la oposición vuelve otra vez a las andadas. Lo único que han conseguido con su exigencia es ocultar cualquier otra propuesta que desde el Partido Popular pretendiera conectar con las verdaderas necesidades de la ciudadanía.

Por lo pronto, mi amiga Ana, que tendrá una niña de aquí a unos meses, está más que contenta pensando en lo bien que le van a ir sus 2500 euros!

Esta semana leo en los períodicos que el Presidente Zapatero mantiene la voluntad de reanudar el proceso de paz. En plenas municipales y con el PP pendiente del desenlace judicial de las candidaturas de ANV. Con una Batasuna más intransigente que nunca y recién agredidas dos militantes del PP.

¿Porqué Zapatero se emperra en dejar que el Partido Popular marque la agenda comunicativa del gobierno? El gobierno no debería responder a provocaciones como las que vierten determinados miembros de la oposición cuando vinculan el fracaso del gobierno en materia antiterrorista con la detención de folklóricas. Zapatero no tiene porqué ir ofreciendo titulares polémicos cuando vaya a hacer campaña al País Vasco.

Los temas que copan las portadas y los titulares informativos en los últimos tiempos son, fundamentalmente, la política antiterrorista del gobierno y la reforma del Estatut d'Autonomia catalán. Lejos han quedado cuestiones como la extensión de derechos civiles, la construcción de un orden internacional más justo y sostenible o el desarrollo del programa social del gobierno. Cuestiones que habían imprimido hasta entonces una identidad propia a la política de Zapatero.

Pero es que actualmente no existen más asuntos fundamentales para el país que no terminen en Euskadi o Cataluña? Es que la economía no va bien y Solbes no quiere salir por la tele? Es que no existen discursos relativos al fenómeno de la inmigración que constituyan una alternativa solvente a la política del miedo?

Yo veo que se construyen pisos de protección oficial y que la ley de dependencia está dando sus frutos, y ¿eso sólo es capaz de arañar un par de titulares y alcanzar un telediario en plena campaña para las municipales? Alguien debería consignar aún más perseverancia informativa en estos asuntos que, aunque no constituyen el centro de atención de comentaristas y analistas políticos, son los que de verdad importan a la ciudadanía.